dissabte, 15 d’octubre de 2011

EL MONTJUIC I BARCELONA














Lema: Contemplació


EL MONTJUIC I BARCELONA


Encimballat al cimadal serè
del Montjuic, -muntanya encisadora,-
contemplo la ciutat com la penyora
d'aquest castell d'estampa de tristor
que ens clava al nostre pit mots mals records;
i si més no, és una fortalesa
tota plena d'encant i de bellesa
que tot mirant-la ens dóna serenor.

Però, ai castell, si un dia pots parlar
ens diràs quins moments la nostra història
t'ha fet passar de tan trista memòria.
Miro de nou el pla meravellós
i m'encisa el perfum de la ciutat,
i en el meu pensament res no s'atura
i el ventijol no té la flaire pura
ni perfums el carrer més ufanós.

El Collserola pinta el seu perfil
amb la llum d'un capsvespre ple de vida;
sento ja la ciutat amb veu que crida
fent la protesta pels carrers de fum
que màquines impíes van portant
sense cap raonament ni mesura;
la ciutat sense perdre la postura
espera retrobar el perdut perfum.

                                              .../...

Els teus carrers són d'un encant diví.
Els dels barris antics, tots plens d'història
que els guardarem per sempre a la memòria;
les teves pedres parlen d'un passat
que ompliren pàgines de fets valents;
encara avui els teus fills fan recordança,
i amb la pensa que els omple de frisança
esperen nova albada fent esclat.

Ai, Barcelona, l'estic contemplant
amb uns ulls plens de goig i plens de festa,
el teu caliu ja fon tota congesta
i el teu cel és el sostre i el mantell
on s'aixepluga tota la ciutat.
De nissaga contal, tens per corona
la Catedral i un mar que t'acarona;
per entinella tens el teu castell.

Tens per bandera la tradició
i per costum el traç de cada dia;
tens primaveres plenes d'alegria
i tardors que t'aparten del desmai,
i un cel reblert d'estrelles d'infinit,
i un perfum de clavells i fresques roses
t'obren l'ample camí lliurat de noses.
Tu, Barcelona, no moriràs mai.

Ramon Ballester i Batallé
Diumenge, 22 de desembre de 1976

Amb aquest poema em vaig encetar a "Poesia Viva", el dimarts 17 de gener de 1978.

Tercer premi del II Certanen Literari del Foment Martinenc del 10 de desembre de 1987.

divendres, 14 d’octubre de 2011

ENIGMES


ENDREÇA

NOTA PRÈVIA AL POEMA "ENIGMES"


 A títol d'aclariment, enfocaré la descripció
 literària sobre aquest poema.
Aquest poema estar basat en el Llibre de l'Apocalipsi del Nou Testament de la Bíblia, i que precisament és el que clou la Bíblia.
És un exponent de que fins a on pot arribar la fe dels humans.

Ajustat amb el nombre 7, nombre "màgic" del Llibre Sagrat, es posa de manifest que, amb el nombre 7, innonbrables combinacions poètiques es poden fer a través d'aquest nombre de la Bíblia.
El Poema, mitjançant els versets bíblics referents al nombre 7, es pot fer un clam a la fe, a l'esperança, tot recercant un esdevenidor portat per un Poema que s'ajusti a la Bíblia, llibre per excel·lència que pot arribar a transformar a les persones a un renaixement d'una fe, a vegades perduda per carència de paraules escrites com és el cas d'aquest humil Poema, que et torni a la "Casa del Senyor", vedada al punt de partida que, involuntàriament, a vegades, hem perdut. "Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar" (Sant Mateu, Cap.11.verset 28).

            "ENIGMES"
OPTANT A LA VIOLA
Lema: Misteri Diví

(Basat el el llibre de l'Apocalipsi)
Heptàmera de sonets heptasíl·labs, de set rimes, amb estrofes creu-caudades.


                 -I-

"Jo vaig tombar-me per mirar la veu que a mi em parlava.
I vaig veure set canalobres d'or. Al mig dels set lampadaris,
un, semblant al Fill de l'Home".
                                              (Apoc. Cap. 1. vers 12 i 13)

He sentit la veu de l'alba
amb resplendent glop de llum,
són guspires de perfum
d'un istant que tot ho salva.

Quan les ombres de la vida
t'obren pregona ferida,
venen veus d'un horitzó
que fan set llums de claror,

i allunyant la melangia
es va trenant un nou dia,
i amb vius colors d'infinit

una veu ja fuig per l'aire;
tot és placidesa i flaire
que curulla l'esperit.
                              .../...


           -II-

"I digué l'esperit: El que de tots em sigui fidel,
jo li donaré la corana de la Vida".
                                                   (Apoc. Cap. 2. vers.10)

La corona de la vida
és guany per fidelitat.
És vell i no és novetat
si és Déu qui ho proclama i crida.

Una veu que el cor esberla
té la bellor d'una perla,
em fa veure el cel més blau
i a dintre meu posa pau.

Si un glop d'ànima es despulla,
com perfums de brança i fulla
fugiré de negre nit,

car, fidelitat és prime,
de la vida és proemi
que fa emprenta a dins del pit.
                                             .../...


                -III-

"I el que seia en el tron era semblant a una pedra de jaspi i sarda.
I al voltant del tron hi havia un arc celestial color de maragda".
                                                                (Apoc. Cap. 4. vers.3)

Davant del tron faig ofrena
cercant la imatge de Déu.
Vull desfer del cor la ney
que em glaça la meva pena.

El temps davalla en silenci
esperant que tot comenci.
Dins de mi tot és esquiu
i el meu cor no té caliu.

La pedra de jaspi i sarda
s'ha tornat en mi bastarda
perquè ja tot fuig de mi.

Res no em lliure la recança
ni té perfum l'esperança
ni flaireja el gesemí.
                             .../...

           -IV-

"i vaig mirar i vaig oir les veus de molts àngels
 que estaven a l'entorn del tron".
                                               (Apoc. Cap. 5. vers.11)

Estelles del meu naufragi
no em deixen sentir els cants
d'àngels, que amb veus flamejants,
ja són tot un vell presagi.

Si pels racons de la vida
al meu cor no sent cap crida,
estabaré negres nits
més enllà dels infinits;

restaré colgat de brosta
o trobaré per resposta
glpopades de blanca llum

per a fer lluny la temença
que recull la meva pensa
sense sospir ni perfum.
                                  .../...

                 -V-

"I la lluna es tornà com plena de sant. I les estrelles
del cel caigueren damunt la terra."
                                                    (Apoc. Cap. 6. vers.12 i 13).

Vaig obrint la finestrella
del meu "jo". És la presó
de la meva fosca por.
Tampoc veig cap llum d'estrella

i em vaig perdent per l'abisme,
senténcia d'aferisme
que m'enfonsa pels esculls.
Tan sols puc llegir els meus fulls

en el llindar de l'aurora;
tot és com una penyora
que em va ferint lentament.

Jo cercaré un nou silenci
fins que la meva fe venci
les asprors del meu turment.
                                          .../...

            -VI-

"I quan obrí el seté segell, fou fet el silenci."
                                                     (Apoc. Cap. 8. vers.1)

El silenci ja s'atansa
per damunt de tot l'espai;
l'esperit no té desmai
ni el mal gust de la frisança.

Si, ja tot és placidesa
i el meu pit és flama encesa.
Adormo sensacions
de monòtones raons

que m'ompliran l'esperança
de set rimes fetes dansa
amb compàs del meu destí.

Cercaré la llei Diniva
pel camí que s'endevina
el cimal del Sinaí.
                          .../...

            -VII-

"I aparagué un nou cel i una nova terra. I les seves portes
mai més es tancaran de dia, perquè no es farà mai més la nit".                                                                     
                                                            (Apoc. Cap. 21. ver 1 i 25).

La nit ja s'ha tornat de dia,
ja ens va fugint el neguit
de tot allò sens sentit
que d'enduu la melangia.

La fe ja té un brot més tendre,
els senderols fets de cendra
es van perdent en la nit
car, ja no tenen sentit.

Un nou camí d'esperança
és un clam que ja s'atansa
tot cercant un nou demà.

En el pou de la incertesa
jo ja he vist la flama encesa
d'enigmes del més enllà.

Ramon Ballester i Batallé.
8 d'abril de 1991.

Amb aquest poema "ENIGMES", vaig assolir el premi a la Viola d'Argent en els Jocs Florals de Ciutat Vella de Barcelona, celebrats el dia 16 de juny de 2011, així, com també, vaig assolir el premi a la Flor Natural amb el poema "La mesura de l'amor".


ANÀLISI DEL POEMA "ENIGMES"

El número 7 és el número màgic de la Bíblia. D'ell en parla principalment el llibre de l'Apocalipsi (Capítol 1,  vesert 4, i dels versets 9 al 22), per això el títol del poema es compon de 7 lletres: "ENIGMES".

1) ESTRUCTURA. - El Poema està format per 7 sonets de versos heptasíl·labs i cada sonet té 7 rimes, amb alternança de versos masculins i femenins en els seus acabaments, amb versos de rima encreuada en el primer quartet: ABBA/CCDD/EEF/GGF. d'estrofes Creu-caudades.

2) RIMA. - Consonant o perfecta.

3) MÈTRICA.- És isosil·làbica en versos heptasil·làbs.

4) RITME.- Per ésser un poema d'Art Menor, no té ritme d'accént en els seus versos.

5) TEMA.- És un poema que canta la fe.

6) IMATGES POÈTIQUES.- Els seus versos tenen un cant de metàfores que enriqueixen l'expressivitat del poema, i, a la vegada, desenvolupa el sentit bíblic de l'Apocalipsi.

7) MISSATGE POÈTIC O EFICÀCIA EMOCIONAL.- El poema desperta uns brots de fe i un coneixement del darrer llibre de la Bíblia, concretament del Nou Testament.
L'eficàcia més emocional és el que transment en cada sonet i en cada vers,
convertit en un exponent vivificador de la fe.

Ramon Ballester i Batallé
8 d'abril de 1991

dijous, 13 d’octubre de 2011

LA MESURA DE L'AMOR



OPTANT A LA FLOR NATURAL
Quarteta de sonets anglessos
Lema: Remenbrança







LA MESURA DE L'AMOR

                      -I-
     
El teu amor jo el visc en tot moment
i a cada nit en glops de Primavera,
el meu cor té la flaire de content
mesurant un amor que no té espera.

Quan neix el sol ja només penso en tu.
No sé què ha fa. En mi tot és fal·lera,
i, malgrat tot, de tu no estic dejú
i em moc com una pols a dins de l’era.

El nostre amor té pes de molt silenci
que ha anat trenant un fet que en faig tribut,
com una melodia que no venci
perquè el teu cant respira juventut.

El nostre amor ens marca un horitzó
brodat pel teu somrís i una cançó.                                                 
                                                                     ../...
                                                                                
                        -II-

Mesures de l’amor sense misteri
són com el somni ple de llibertat,
el deixondir diürn ja té encanteri
perquè jo em vaig trobant el teu costat.

Em plau de recordar-te, jove esposa,
tot mesurant l’amor que omplia el got
colmat de festa, com perfum de rosa
brodant nostre jardí que tot ho pot.

Vull ser acullit a dintre dels teus braços
com les fulles que abracen els seus troncs,
i al teu redós, com tela de domassos,
i com el rierol farcit de joncs.

Adins de mi tancant la fosca nit
ja es fan a prop les llums de l’infinit.
                                                                     .../...

                      -I I I-

Anant passant el temps, i no fa gaire,
vaig recordant la llum del teu matí,
que reflectint en rostre net d’un aire
és flama que ens fa llum a tu i a mi.

Els anys ens marquen mides d’un camí
que vaig seguint com un furtiu captaire
que sols ja veu la llum que fa un llumí,
i si més no, ja ens pesa molt o gaire.

Recordo aquell bonic i bell capvespre
amb llum plena d’un amor silent,
sen’s feia tard i d’hora dins el vespre
que anava recollint el pensament.
Però tots dos miravem sempre el cel
embadalits per la llum d’un estel.

                                                                .../...

                          -IV-

I jo et vaig recordant amb molt d’escreix
encar que la tardor del temps atansa,
i ens va marcant damunt l’amor que neix
enfortint nostres cors sense cap recança.

L’amor fet fortalesa, ara mateix
emprèn un nou camí lluny d’enyorança,
i lluny d’un cansament i d’un fort bleix
respira un nou alè ple d’esperança.

Hem sembrat tot l’amor que no és desert
bastit de tot fervor i d’opulència,
la veu ho diu: ja res no és mort ni ert
i tot és viu amb perfum i amb essència.

I tots dos, de la mà fem nou camí
damunt l’amor que neix cada matí.
                                                            .../...                                                       
Ramon Ballester i Batallé
19 de febrer de 2009

Amb aquest poema “La mesura de l’amor”, vaig assolir el premi la Flor Ntural en els Jocs Florals de Ciutat Vella de Barcelona, celebrats el dia 16 de juny de 2011, així, com també, vaig assolir el premi a la Viola d’Argent amb el poema “Enigmes”.